Asseguts a la
taula
d'un hostal
del camí
dos Déus es reconforten
dos Déus es reconforten
compartint un
bon vi.
Ja han tastat la garnatxa,
Ja han tastat la garnatxa,
i el vi del
Priorat,
un merlot de la Conca,
un merlot de la Conca,
un negre de
criança
que els han dut del Montsant,
que els han dut del Montsant,
d'Alella un
rosat jove,
també un Pla de Bages,
també un Pla de Bages,
un més del
Penedés...
Dionís es lamenta,
Dionís es lamenta,
amb llengua
de fregall
per què no troba aquí
per què no troba aquí
un bon
"retsina grec"
o un nèctar del Mont Athos.
o un nèctar del Mont Athos.
I mentre,
Bacus clama,
amb veu
enrogallada,
anyades del Piemont,
anyades del Piemont,
de Trento o
de Sicília
o un negre de Campania
o un negre de Campania
de vinyes
emparrades
en gràcils i altes pèrgoles...
en gràcils i altes pèrgoles...
Malgrat que va dir Plini
allò de
" in vino veritas",
aquells dos Déus gentils
aquells dos Déus gentils
gairebé no
s'entenen.
Cal que ningú malpensi,
Cal que ningú malpensi,
aquestes
coses passen.
No és efecte
del vi,
i els etílics efluvis.
No som pas els mortals
els que
haurem de dir als Déus,
quin, ni
quant vi han de veure.
És més
senzill que això.
És qüestió de
cultures.
Dionís parla
grec i Bacus llatí clàssic.
Joan Gimeno. Montrodon, 7
d'abril de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada