Setmana Santa. Endavant les atxes

Eren eternes les tardes del divendres
als anys cinquanta, quan jo era petit,
sense anar a escola, però també sense gatzara.
No vaig entendre mai ben bé el perquè.

Bé que veia aquell Crist amb la corona,
amb el cos flagel·lat, la tosca creu,
la pujada al Gólgota i els lladres,
més per què ha de voler un Déu d'amor
que no riguem?

Nosaltres aquells nens, sense cap culpa,
amb la sang que ens bullia dintre el cos
ens delíem per jugar a pilota i fer barrila,
anar al cine o a La Pista a patinar,

però un Bisbe omnipresent, ell, no ho volia.

Algú creu que aquell Déu que tant estima
gaudiria d'un poble trist i gris?
Que el Crist que volia veure els nanos,
-deixeu que se m'acostin, havia dit-
voldria tants Armats i cucurulles,
tantes atxes, tants negres, tants morats,
tantes cares de dol, tantes maleses

amagades al fons de tant cor fatu?

Ara ho sé, m'ha calgut tota una vida,
no és pas Déu qui ens vol tan compungits,
són els altres, són ells, són els manaires
els que volen un poble submís i atemorit.

Joan Gimeno.     Montrodon, 2 d'abril de 2015