Si afuo els sentits, arribo
sovint
a distingir el so de la melodia.
Tornen uns records que vénen de lluny;
puc veure els carrers, sentir les olors,
gaudir l'alegria d'aquell nostre amor, gentil, que fluïa com el riu rebel
d'una joventut que havia somiat
esmorzar sovint, amb joies, a Tiffanis.
La lluna silent, l’eterna alcavota,
ens mira i no entén, ben bé, que ha passat.
On és que hem perdut aquell riu immens de la joventut? Per què es va assecar el riu de la lluna, la força i disbauxa que tots anhelàvem?
a distingir el so de la melodia.
Tornen uns records que vénen de lluny;
puc veure els carrers, sentir les olors,
gaudir l'alegria d'aquell nostre amor, gentil, que fluïa com el riu rebel
d'una joventut que havia somiat
esmorzar sovint, amb joies, a Tiffanis.
La lluna silent, l’eterna alcavota,
ens mira i no entén, ben bé, que ha passat.
On és que hem perdut aquell riu immens de la joventut? Per què es va assecar el riu de la lluna, la força i disbauxa que tots anhelàvem?
Joan Gimeno. Montrodon, 2 de desembre de
2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada