De
tant parlar barrejo les paraules
i
perdo mots servats per perdurar.
Tinc
un neguit salvatge, oblido coses
i
una revolta creixent, dintre el meu pit,
m'empeny
com posseït de ràbia folla
a
escriure tot això que us vull deixar.
Un
dia no hi seré, però vosaltres
més
joves, més forts i més valents
fareu
perviure la parla catalana
per
més que d'altres la vulguin enterrar.
Siguem
ferms però prudents,
la
rauxa ens acompanya
mes
serà el seny aquell que ens dugui a port.
Tot
vent és bo si saps guiar la canya,
el
vell arjau agafa amb destra mà i solca el mar
embravit
d'aquesta Espanya.
Si
en tres-cents anys no ens han vençut
no
ho faran ara.
Joan Gimeno. Montrodon, 2 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada