dijous, 17 de desembre del 2015

Espurnes















Perdut en la fosca de les hores més baixes,
ara que no hi ha ni repòs, ni camí, ni posada,
ni aixopluc, ni castell on descansar l'ossada,
enyoro aquells teus ulls increïbles
que tímids s'amagaven sota unes parpelles,
velocíssimes ales de l'ocell del teu rostre.
Malgrat tanta foscor, quan insomne et recordo,
puc endevinar encara, paradoxes vitals,
les espurnes d'uns ulls lluint en la foscor.
Aquells teus dolços ulls, enjogassats i meus,
que no puc oblidar, quan somio que em miren.

Joan Gimeno.   Montrodon, 17 de desembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada