divendres, 21 d’octubre de 2016

No-res



















Que lenta passa la vida quan t'adones
que et deixes l'esperança, i les banyes,
pels topalls d'un pis buit.
Tot ple de records i joguines trencades,
però tan buit i tan fred, malgrat l'estiu que arriba.
 
I què serà de mi, quan ja passat l'estiu,
una tardor o un hivern, inclements, 
es dignin visitar-me i em diguin:
 
Sóc aquí, sóc l'hivern dels teus anys,
sóc el fred absolut, no hi ha llenya que hi valgui.
Després de mi... el no-res.

Joan Gimeno.    Montrodon, 20 d’octubre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada