He trucat a la porta del teu cor
com qui truca de nit a la posada,
amb la por que ja estigués completa
i m'hagués de quedar al ras, esperant l'alba.
He vist els teus ulls que no em miraven
i el gest altiu que sempre dus als llavis
i he pensat per un moment si jo podria
oblidar-te, com han fet tants homes savis.
Perquè sabent com ets, i allò que penses
ningú ha pogut, mai del tot, enamorar-se
de la bella esfinx de freda i dura pedra,
tallada en sediments de margues denses.
com qui truca de nit a la posada,
amb la por que ja estigués completa
i m'hagués de quedar al ras, esperant l'alba.
He vist els teus ulls que no em miraven
i el gest altiu que sempre dus als llavis
i he pensat per un moment si jo podria
oblidar-te, com han fet tants homes savis.
Perquè sabent com ets, i allò que penses
ningú ha pogut, mai del tot, enamorar-se
de la bella esfinx de freda i dura pedra,
tallada en sediments de margues denses.
Joan Gimeno. Montrodon, 12 d’octubre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada