dijous, 6 d’octubre de 2016

Només quan dormo puc ser l’altre



















Porto la nit enganxada a la pell
i als ulls, com les lleganyes.
Miro, sense entendre, la gent
que passa atrafegada. Zombis llogats,
dependents de fireta, buròcrates sonats
i pastissers de fornades ja fetes.

La vida és dura i no perdona.
A ningú. Tots apressats, baixen escales
al Metro i pugen als vagons atapeïts de gent
mentre un tuf de be emplena les andanes
i es barreja, humit i enganxós, amb l’olor
de xuixos a mig fer.

I timbraré segells fins que toqui la una
al rellotge antic del meu quefer diari
i dinaré a un frankfurt força brut
que van obrir allà a la cantonada.
No gaudiré d'un bes ni una abraçada,
ni jugaré a pàdel com fan molts.

Porto el mal averany imprès a la solapa,
una mena d'allò que en diuen 'pin',
i passa el temps, i no sé progressar.
Vindrà la nit i dormiré, arraulit
al menut llit que no em permet girar-me.
I somiaré ser algú que no sóc jo.

I quan demà a les set de nou em llevi,
duré un altre cop la nit com la paparra
que em xucla el suc i també l'esperança.
Però l'estimo, la nit. És ella qui em permet
tot somiant i malgrat que només  una estona,
ser aquell que sempre he volgut ser.  Ser  un altre.

Joan Gimeno.   Montrodon,  5 d’octubre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada