Perviu

No t'entenc, estranya melodia,
per més que et repeteixis
dins d'aquest meu garbuix
de figures rabents
d'un ahir dins l'avui
que s'entesta a mostrar
la més ingrata faç
de la vida perduda.

Com l'aigua que intueixo
tan lluny del meu abast,
el meu present es crema
com un matoll d'agost.

I penso:
Sobreviu,
descansa,
no et preocupis
que tot arribarà.

Tens el futur escrit.
Roman dempeus.
Espera.

Joan Gimeno.  Montrodon, 13 d’octubre de 2016