Faràs barrila,
companya! I soroll! I esclafiràs rialles!
Seràs l'amiga perillosa que arrossega volers.
Les voluntats s'esmicolen en bocins perlats
com de rosada, quan obres la boca i reparteixes òsculs.
Però ara, que es fa clar i el dia s'espolsa les restes de la nit
i recomença el sol el seu camí per la volta del cel
ensenyant tres puntes de llum per les tres buides finestres
del castell en runes dels somnis, els meus ulls plorosos
i enlleganyats, endevinen enrogits un futur possible sense tu.
Les meves ninetes, plenes d'un passat orb de guanys
impossibles, es giraran vers tu i et miraran sense veure't.
Més enllà d'aquests meus ulls, plorosos avui, restaràs tu,
companya, esperant, inútilment i nerviosa, la meva aquiescència.
Seràs l'amiga perillosa que arrossega volers.
Les voluntats s'esmicolen en bocins perlats
com de rosada, quan obres la boca i reparteixes òsculs.
Però ara, que es fa clar i el dia s'espolsa les restes de la nit
i recomença el sol el seu camí per la volta del cel
ensenyant tres puntes de llum per les tres buides finestres
del castell en runes dels somnis, els meus ulls plorosos
i enlleganyats, endevinen enrogits un futur possible sense tu.
Les meves ninetes, plenes d'un passat orb de guanys
impossibles, es giraran vers tu i et miraran sense veure't.
Més enllà d'aquests meus ulls, plorosos avui, restaràs tu,
companya, esperant, inútilment i nerviosa, la meva aquiescència.
Joan Gimeno. Montrodon, 6 d'octubre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada