Res
més efímer
que una petja a la sorra
humida d'una platja verge.
que una petja a la sorra
humida d'una platja verge.
Res més constant
que l'ona que trenca
convertida en blanca escuma
al cor de la platja verge.
Res més previsible
que l'efecte de l'ona
damunt la sorra humida
d'una perduda platja verge.
Res més inútil
que una petja a la sorra
humida de qualsevol platja verge.
O tal vegada, sí.
Més efímer però sempre enyorat,
previsible i inútil, és
el
record de l'amor,
intens i arrauxat
intens i arrauxat
de
quan teníem quinze anys,
ara que, viscuda la vida,
ara que, viscuda la vida,
se'ns
aquieta la sang.
Joan Gimeno. Montrodon, 22 d’octubre
de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada