Arrelaré, tossut, en el teu ventre dolç
malgrat que siguem tots dos
malgrat que siguem tots dos
terra i llavor mig erma esperant
ser amarats per la deu cristal·lina
que, jo sé, encara et solca.
ser amarats per la deu cristal·lina
que, jo sé, encara et solca.
No anem enlloc. També ho sé.
Ens contemplen de lluny
ja massa primaveres.
S'han marfondit les calors de l'estiu
i ens transiten, serenes, emboirades tardors.
Abans no ens conquereixi inclement
el darrer hivern, inhòspit i glaçat,
permet que m'arrapi de nou al teu cos
com l’arítjol caduc i engarlandi,
amb les darreres fulles que servo,
tenaç i enderiat, la teva pell d'escorça.
com l’arítjol caduc i engarlandi,
amb les darreres fulles que servo,
tenaç i enderiat, la teva pell d'escorça.
Joan Gimeno. Sitges, 29 de juliol de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada