Enveja

 

No saps com em cou l'enteniment,
com sento que els dimonis se m'enduen
veient-te triomfant, tan admirat,
volgut per tothom i sent el centre
de mirades guiades pels elogis.
Tu no ets més que jo, i jo sóc tant!
Com és que el món a mi no em reconegui?

Em vaig tancant en mi mateix
tot aixecant uns murs d'agònic egoisme.
Amb pany i forrellat he clausurat les portes
de la mansió on creix el meu orgull.
Tinc closes les finestres, foragitant la llum,
aïllant-me en un ambient que put i m'empudega,
i tot  per evitar veure't passar sabent-te inabastable.

Vols càstig més punyent?
No sé si podré viure amb tanta enveja!

Joan Gimeno.   Montrodon, 17 de juny de 2016