Temps

          

                          

Temps era temps... que hi hagué una vaca cega.
Quan em delia davant d'un món sencer per descobrir,
per uns amors, futurs i imprevisibles, per un demà
que havia de ser el meu.

Ara ja és temps, recullo la bugada,
que el vent i el sol m'han perdut molts llençols.
Me'n queda poc de l'antic aixovar,
i el poc que em queda, sargit i carregat de randes,
ja no lluu gens, ningú no hi para esment.

Temps era temps, i avui el temps que em queda,
escadusser, tan minso que no és temps,
m'ha de servir per constatar una dada:
La vida és temps i el temps també s'acaba.

Joan Gimeno.   Montrodon, 2 d’agost de 2016