Que tenim quan sols tenim records?,
quan al davant només ens queda
aquell sorrenc camí
que duu a l'assecador.
Al meu costat,
asseguts,
gaudint o no d'aquesta llarga tarda,
uns vells amics,
sorprenentment joves,
beuen alcohol
refrescat amb
glaçons.
Ara hi són tots, els que primer marxaren, pantaló curt i encara barbamecs,
en Met, en Mannix, en Jordi... la Melissa... adolescents, adults o cinquantins.
Que estrany és tot,
ara puc estimar-los més del que
mai
els
havia estimat.
Tots
per igual,
els
bons, els rucs, els savis
i fins i tot, aquells que em van
fer mal.
Què té la mort
que a tot treu importància?
Que ens fa enyorar aquells ossos
descarnats,
reflex fidel, però,
d'aquells temps que visquérem ,
bons o dolents
però intensos i
valents.
L'enyorament em venç.
Semblen feliços.
No han envellit, no passa el temps
quan ets al més enllà.
I mentre jo colliré el fruit
d'una altra primavera
amb altres mans
més plenes d'esgarranys
i envelliré, encara més
si això és possible,
ells restaran
record atemporal,
calmosos i
impassibles
prenent un sol
que llisca
cel enllà.
Joan Gimeno. Montrodon, 22 de maig de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada