dijous, 7 de gener de 2016

El mestre i la mort
















Estava ja malalt aquell vespre d'hivern
de quan jo el vaig conèixer.
Vivia prop de casa.
Parlava de la mort amb una tal tendresa
que em va esvair la por
tot marcant-me el camí d'inevitabilitat
que mena a la certesa.
-No vulguis pas fugir, vailet,
va dir,
la mort, que no és esquerpa,
et seguirà, fidel al compromís
que té d'alliberar-te.

D'això ja fa molt temps.
El mestre ja no hi és
però a mi em va deixar petja.

Quan la sang s'espesseixi
i aquells cristalls menuts
dels que ell tant parlava
em roseguin les venes
i s'apropi la mort,
aquella mort amiga
i de sempre  tan meva,
li agafaré la mà, la miraré,
dempeus, m'espolsaré la pols
i deixaré un comiat que sigui  un epitafi.
“ Estava escrit, amiga,  que havies de guanyar.
Hem viscut molts anys junts
i hem passat bons moments.
No  queda cap recança.
Partim?“

Joan Gimeno.      Montrodon, 24 de juny de 2015

2 comentaris:

  1. Els epitafis, però, per bonics que siguin, només els disfruten els vius. Com tot.

    ResponElimina