Estava ja
malalt aquell vespre d'hivern
de quan jo el
vaig conèixer.
Vivia prop de
casa.
Parlava de la
mort amb una tal tendresa
que em va esvair
la por
tot
marcant-me el camí d'inevitabilitat
que mena a la
certesa.
-No vulguis
pas fugir, vailet,
va dir,
la mort, que
no és esquerpa,
et seguirà,
fidel al compromís
que té
d'alliberar-te.
D'això ja fa
molt temps.
El mestre ja
no hi és
però a mi em
va deixar petja.
Quan la sang
s'espesseixi
i aquells
cristalls menuts
dels que ell
tant parlava
em roseguin
les venes
i s'apropi la
mort,
aquella mort
amiga
i de
sempre tan meva,
li agafaré la
mà, la miraré,
dempeus,
m'espolsaré la pols
i deixaré un
comiat que sigui un epitafi.
“ Estava
escrit, amiga, que havies de guanyar.
Hem viscut
molts anys junts
i hem passat
bons moments.
No queda
cap recança.
Partim?“
Joan Gimeno. Montrodon, 24 de juny de 2015
Bon epitafi... Preciós epitafi...
ResponEliminaEls epitafis, però, per bonics que siguin, només els disfruten els vius. Com tot.
ResponElimina