De so i de do

Balada a la manera  
de Segarra i en honor 
de Fra Rupert

No hi ha so
més clar i més net
que la veu del clarinet,
com tampoc
so més rodó
que el retruny d'un vell tambor.

Hi ha qui diu
que el cant enyora,
dolç i prim, de la tenora.

També n'hi ha
de  tristots
quan escolten els fagots,
i un vailet,
ni tens ni inquiet
quan li toquen el botet.

Hi ha qui es posa
com un be
amb el buf de l'oboè,
i excitat                                                                                                                        l'avi Cintet
amb el dring del plateret.

Doña Mari
se'ns esvera
amb la flauta travessera.


Mossèn Quim
amb la sotana
diu preferir la campana,
mentre el Bisbe
li recomana:
" no se la toqui en excés".

Jo, tan maldestre,
ni em poso
a xiular per la finestra
doncs no capto l'harmonia
ni tocant tota l'orquestra,
que qualsevol simfonia
deixada a les meves mans
es converteix, malaurada,
en sonata inacabada
deslligada i mal cantada
per un cor de bous cantants.

Joan Gimeno.    Vic,  març 2014