Els arbres vells duem la
molsa arrelada a l'escorça,
cara Nord, abeurada per les boires del matí
i la humitat de les llàgrimes.
Les boires, pugen, serralada amunt, cercant carenes,
i les llàgrimes, de saba vessada per velles ferides,
atàviques nafres de les branques trencades
per vents arrauxats d'amors vençuts,
despengen gotes ensucrades que cauen a terra.
Quan morim, els arbres vells, dempeus, com cal,
la nostra llenya nodreix la verda molsa, els bolets de soca
i adoba la terra pels nous plançons que, si Déu vol
i el temps ajuda, oferiran, un dia no llunyà, la seva escorça,
peanya viva per a noves molses.
I així, sense estrafer cap gest, com qui no vol la cosa,
calladament... haurem tancat el cicle.
cara Nord, abeurada per les boires del matí
i la humitat de les llàgrimes.
Les boires, pugen, serralada amunt, cercant carenes,
i les llàgrimes, de saba vessada per velles ferides,
atàviques nafres de les branques trencades
per vents arrauxats d'amors vençuts,
despengen gotes ensucrades que cauen a terra.
Quan morim, els arbres vells, dempeus, com cal,
la nostra llenya nodreix la verda molsa, els bolets de soca
i adoba la terra pels nous plançons que, si Déu vol
i el temps ajuda, oferiran, un dia no llunyà, la seva escorça,
peanya viva per a noves molses.
I així, sense estrafer cap gest, com qui no vol la cosa,
calladament... haurem tancat el cicle.
Joan Gimeno. Montrodon, 3 de gener de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada