dimarts, 19 de gener del 2016

Oasi

 

















Ja sóc desert.
Sorra daurada tinc per pell resseca.
Dunes i solcs omplen tots els racons
d'aquell fèrtil indret, que ja fa temps,
era el meu epiteli.
Han anat morint els cabells,
igual que ho fan els arbres.
S'han assecat, orfes de primaveres.


Ningú ho endevina quan em veu pel carrer,
fins i tot, potser, ni els que més em coneixen,
però sota molts deserts, sovint,
encara hi corre l'aigua.


Si algú es pren cinc minuts
i esgratinya la crosta,
descobrirà el meu fons.
Trobarà un llac immens amagat per la sorra.


El meu cos no és verger,
però amb l'esperit que em queda,
si algú el sap rebuscar,
li oferiré un oasi.


Joan Gimeno.    Montrodon, 19 de gener de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada