diumenge, 31 de gener del 2016

L'intrús




 Sempre havia sospitat que seria dur, molt dur, compartir la jornada diària amb algú, arbitrari, xacrós, vell i malcarat, que el perseguís incansable. Tota la vida, d'alguna manera, per les experiències viscudes en les vides d'altres, dels seus pares amb la iaia, dels casos d'amics amb els pares ja caducs, havia sospitat que seria difícil. Però mai haguera imaginat que ho fóra tant.
   Ell, que havia viscut aquella vida intensa i al límit. Ell, que havia gaudit d'una llibertat sense cap tipus de traves, no podia avenir-se que, ara, hauria de conviure amb aquell vell, estar tot el dia pendent dels seus capricis i dictats. Que hauria de llevar-se cada dia compartint la sala de bany i el mirall per afaitar-se amb aquella figura demacrada, arrugada i exempta de qualsevol gràcia.

   Que lluny quedaven els dies a París, les lentes passejades amb la Marie per la riba del Sena.
Els sopars al quarter llatí aquells vespres d'hivern, asseguts a la taula d'estovalles blanques i vermelles a quadrets petits, veient il·luminada Notre Dame amb aquella llum groguenca i estantissa que li conferia un encant, que encara avui enyora; despertar-se de matinada i saludar un crepuscle d'estiu, ajaçats mig conills a l'herba dels jardinets dels Camps Elisis, amb la visió majestuosa, al fons, de l'Arc de Triomf.

   Que lluny quedava el Marroc, l'Axa, aquella noia baixeta de cabells d'atzabeja, ulls brillants i encisadors i dents perfectes i petites com perles humides que incitaven al bes...Que lluny quedaven totes aquelles ciutats llunyanes i tota aquella gent encantadora; totes les activitats excitants i perilloses; aquella sensació d'haver vençut la mort d'esprés de tant  perill...
   Que lluny quedava tot plegat!
   Ahir es va decidir. Va fer un pensament agosarat, perillós, extrem. Mai havia estat un home violent. Fort, sí. Si voleu expeditiu. Però allò que va fer, només ho explica un atac de desesperació extrema i arrauxada. Al matí, davant del mirall i amb la navalla d'afaitar-se a la mà, abocat a la impossibilitat de poder rasurar-se la barba sense l'impediment embafador d'aquell vell insolent davant seu, va decidir matar-lo, desfer-se'n. Recuperar aquella antiga llibertat perduda i per més que aquella imatge que veia fos la del seu pare, tallar-li el coll.
   Avui en parlaven els diaris en grans titulars: "L'escriptor Pere Vidal ha estat trobat degollat al seu domicili" "Tot apunta a un suïcidi".
   Que sabran ells del que et passa pel cap quan ja ni et reconeixes.


Joan Gimeno.   Montrodon, 31 de gener de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada