A un altre om

Antonio, jo, com el teu om,
mig podrit, fes per mil llamps,
rebrollo encara amb entestada dèria,
quan veig arribar una nova primavera.

Aranyes velles de vells amors vençuts
ordeixen xarxes al cor buit i ressec
que guardo al si d'un pit de renegrida escorça.

I vull, com ell també, deixar el meu cant,
qui sap si estrafolari, abans que abatut
s'endugui el riu la meva fusta vella,
o bé que cremi, enrogit de vergonya,
al meu infern que ben segur m'espera.

Que al capdavall, els miracles,
ja fa temps que escassegen,
i d'altres primaveres arribaran,
segur, quan per no ser,
                                             ja ni sigui.

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 de gener de 2018