He vist passar els Reis com qui veu,
una nit, desfilar, espantat, la Santa Companya,
perdut al bell mig d'un bosc espès i humit,
allà, a una terra de meigues.
una nit, desfilar, espantat, la Santa Companya,
perdut al bell mig d'un bosc espès i humit,
allà, a una terra de meigues.
Màgics corsers i carrosses llampants
que portaven uns Reis, d'un Orient convuls
fins a les nostres llars i a la nostra canalla.
Que deixaven allà, els morts als carrers
i els infants que no juguen, per portar
la il·lusió al nostre primer món.
que portaven uns Reis, d'un Orient convuls
fins a les nostres llars i a la nostra canalla.
Que deixaven allà, els morts als carrers
i els infants que no juguen, per portar
la il·lusió al nostre primer món.
És aquesta, potser, la justícia dels reis
i de tots els que manen?
Qui més pot, qui més té, gaudirà de presents.
Qui no pugui pagar tindrà un lloc
-si té sort- al racó d'un diari i ni els Reis
no voldran pas saber què li manca.
i de tots els que manen?
Qui més pot, qui més té, gaudirà de presents.
Qui no pugui pagar tindrà un lloc
-si té sort- al racó d'un diari i ni els Reis
no voldran pas saber què li manca.
Joan Gimeno. Montrodon, 5 de gener de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada