Darrere les cortines

No sents els miols d'aquell gat
insistent en la seva demanda
d'una parella en zel?
Un garbuix d'horitzons, de sentiments
trencats, fan un paisatge estèril.
Tafanejar, com faig jo, els veïns,
de nit, és una tasca estèril i un costum
lleig a ulls dels ciutadans.

Però, què vols que faci, de nit
quan m'ofega el neguit
i em repeteixo, perdut,
un munt d'interrogants
i de preguntes vanes?

Lladra un gos i la lluna somriu
amagada i coqueta a redós
del bedoll solitari que viu a la vorera.
Darrere els finestrons seguiré imaginant
uns llunyans horitzons, i moltes altres vides
just allà, on acaben tots aquells paisatges estèrils
que puc veure,  amagat i covard, somniador i vençut.

Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de gener de 2018