dilluns, 19 de setembre del 2016

Cansat



















Xipollejo aigües de llum
pel pendís relliscós
d'una tarda incerta.
Rosego secs rosegons
de pa, agre, que em recorden
la cruesa inevitable
que acompanya la vida.

Duc a la pell la lluor
d'una posta atansant-se
i avanço lent, ofegant un desig.
Còdols menuts de pedra mil·lenària
em barren el camí,
i suo sang novella
sobre uns estrets senders
de terra remoguda.

Com s'atansa la nit!
I com em defuig encara
un merescut  repòs!

Joan Gimeno.   Montrodon, 10 de setembre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada