Quan torni allà
on vaig deixar la infància
i la poca innocència que em quedaba,
arran mateix del llindar de la casa,
d’aquell molí aturat per manca d’aigua,
dempeus damunt del sòl que encara guarda,
amatent, l’ossada d’aquell vell amic
de quatre potes,
m’assaltaran els enyorats records
d’uns joves barbamecs amb els genolls pelats
sota la calça curta,
dels frares del pitet, blanc, i la negra sotana,
o d’aquells llargs estius passats lluny de
l’escola.
I ploraré, per dins, no vull pas que se’m noti
tant temps d’oblit, tant temps passat
sense ni
recordar-me’n.
Ningú pensa
en l’ahir quan tot està per fer
i t'esmerces, mig cec, a triomfar a la vida.
Com tornen els
records quan són tot el que et queda!
Que ingrata és la memòria abans de fer-te vell!
Joan Gimeno.
Montrodon, 19 d’agost de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada