dijous, 15 de setembre de 2016

Esperança, malgrat tot

















Sento el guspireig dels anys d'espera
   
que esclata com un foc dins el meu cap.
 
Escolto el panteix de tot un poble
 
que ofeguen amb total impunitat.

 
Noto com em xuclen amb lascívia
 
el suc, blanquinós, del moll de l'os.
 
Veig com se'n foten, amagant-se,
 
covards inútils, en ses lleis.

 
Somio matins més clars, noves diades
 
deslliurades per fi de tantes pors.
 
I sento allò que en diuen esperança.

 
Esperança,
 
aquell verí mortal
 
que ens manté vius.

Ja fa tres segles.


Joan Gimeno.     Montrodon, 2 de setembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada