Sento el guspireig dels
anys d'espera
que esclata com un foc dins el meu cap.
Escolto el panteix de tot un poble
que ofeguen amb total impunitat.
Noto com em xuclen amb lascívia
el suc, blanquinós, del moll de l'os.
Veig com se'n foten, amagant-se,
covards inútils, en ses lleis.
Somio matins més clars, noves diades
deslliurades per fi de tantes pors.
I sento allò que en diuen esperança.
Esperança,
aquell verí mortal
que ens manté vius.
Ja fa tres segles.
Joan Gimeno. Montrodon, 2 de setembre
de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada