No hi haurà més hiverns.
Enrere van quedar les primaveres
amarades pel ruixim de la rosada
i els estius amb llargues nits
de Sant Joan i pells colrades.
La tardor se li esmuny entre les mans
que s'han tornat, amb el temps, molt més ossudes
i tremoloses esperen un hivern que veu venir,
i l'esborrona mirar com s'atansa amb el pas ferm
i s'abraona damunt del cos cansat
Enrere van quedar les primaveres
amarades pel ruixim de la rosada
i els estius amb llargues nits
de Sant Joan i pells colrades.
La tardor se li esmuny entre les mans
que s'han tornat, amb el temps, molt més ossudes
i tremoloses esperen un hivern que veu venir,
i l'esborrona mirar com s'atansa amb el pas ferm
i s'abraona damunt del cos cansat
que s'abandona.
No hi haurà més hiverns.
Ni primaveres amb un maig
carregat de flors i verges noves.
Ni estius curulls d'abundoses collites.
Ni gaudirà cap més hivern després d'aquest darrer,
que se li acosta al galop, desfermat, impassible i decidit.
No hi haurà més hiverns.
Ni primaveres amb un maig
carregat de flors i verges noves.
Ni estius curulls d'abundoses collites.
Ni gaudirà cap més hivern després d'aquest darrer,
que se li acosta al galop, desfermat, impassible i decidit.
Per a tancar un cicle.
Joan Gimeno. Montrodon, 17 de setembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada