Circula el tren, sortint i entrant
a túnels enfosquits, no per la sutja
d'uns trens de carbó que ja no corren,
enfosquits segurament pels negres
pensaments de tots aquells viatgers
cansats i conformats que van cap a les feines.
El meu esperit, cansat també, voleia
i s'esclafa feixuc a les voltes, negroses
com goles de llop, on gaudeix un instant,
abans de tornar, de la companyia distreta
dels mil pensaments de les mil animetes
que, com jo avui, agafen cada dia
el tren d'una vida a un incert destí.
a túnels enfosquits, no per la sutja
d'uns trens de carbó que ja no corren,
enfosquits segurament pels negres
pensaments de tots aquells viatgers
cansats i conformats que van cap a les feines.
El meu esperit, cansat també, voleia
i s'esclafa feixuc a les voltes, negroses
com goles de llop, on gaudeix un instant,
abans de tornar, de la companyia distreta
dels mil pensaments de les mil animetes
que, com jo avui, agafen cada dia
el tren d'una vida a un incert destí.
Joan Gimeno. Montrodon,
25 de novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada