dijous, 24 de novembre de 2016

La lluna m’ha dit


















He vingut a la costa per recórrer,
qui sap si per darrera vegada,
les pedres del camí
que duen a la platja.
Ja sé que, ara, la sorra
és una altra, que no és
la sorra on ensorrava els peus,
però el mar és el mateix
i la lluna, o el sol,
que s'hi emmirallen
guarden encara avui,
a la memòria, la imatge
d'aquell altre jo, el d'ahir,
buscant petxines i esquelets
d'eriçons, blancs i gastats,
per posar al cabàs de les joguines.
 
Ja no tinc les joguines, ni guardo
els eriçons ni les llises pedretes.
Tot és més car el que preciso ara.
Potser un vestit o unes sabates noves.
La lluna sàvia em mira, i jo sé
perquè m'ho ha dit que aviat en tindré prou
amb moltes menys coses.
Qui sap si amb un llençol ben blanc
i gran em bastarà.
Com si diguéssim:
                          amb una blanca mortalla.

             Joan Gimeno.  Montrodon, 24 de novembre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada