dimarts, 1 de novembre de 2016

Tocant a morts
































Sento llunyà el so de la campana
tocant a morts i veig passar, molt lentes,
les quatre velles de sempre, abillades
amb les seves robes negres, que baixen
amb les esquenes corbades

i els ulls ensorrats clavats a terra
com si busquessin el perdó d'uns pecats
inexistents i mai comesos.

Lluen les pedres sota la fina pluja

que amara insistent el sòl color de plom
del carrer de l'església.
Es marceixen groguencs
els darrers geranis que queden oblidats
als ampits de les finestres,
que han vist passar l'estiu i a hores d'ara,
perdudes ja les seves flors vermelles,
perden també les seques fulles a cada batallada.

D'aquí una estona veuré passar el seguici

amb el mort al davant, seguit
amb cares circumspectes,
de parents i amics que esperen el seu torn, 
davallar cap al cementiri nou,
com aquell que, complidor,
se'n va a lliurar la feina.

El mort no diu ni piu.
 
Se'n refot de tot aquell sidral.
Per un cop a la vida - o a la mort,
si parlem amb propietat-
descansarà, aliè a tot el rebombori
d'aquest món embogit i d'aquells que,
endolats, el duen a enterrar.



Joan Gimeno.  Montrodon, 1r. de novembre del 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada