Balcons al pati del darrere

Quedaran els balcons, a la part del darrere
dels pisos foscos i perduts de la gent del poble,
fumats i ennegrits per la sutja que surt
d'estufes minúscules de llenya i clofolla,
vestigis cremats d'un temps que llangueix
dins d'uns habitacles, sòrdids i menuts,
on tots malvivim esperant no sé què
de la misericòrdia divina que es recorda,
només, dels que, grassos, ocupen
els magnes habitatges, allà a la part alta,
on els sostres són alts i amples les estances
i un porter ben vestit els obre, servil, la porta
de barrots daurats d'un ascensor classista.

Un porter que, oh miracle, quan plega,
va a dormir al cubicle malsà de la porteria
o bé a un pis petit on cremarà, també,
clofolles i on estendrà la roba,
mil vegades sargida, als menuts i ennegrits
balcons que donen, com sempre,
respirant sutge, al pati amagat del darrere.

Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de novembre de 2016