Ara que el
cor ja quasi no em batega,
que sento lluny la meva joventut
i em sé confós enmig la multitud
que volen ells, sotmesa, muda i cega
d'un poble que volgué veure la llum
després de tres-cents anys de por i tenebra
cercant la fe i l'esperit que el vertebra
enmig d'un guirigall de foc i fum.
Ara, veig impotent que tot s'acaba
i amb l'esperit eixorc, sense ni saba,
no gaudiré del nou començament.
Segur que guanyarem. No en tinc cap dubte.
Ens desfarem d'aquest jou putrefacte,
mes, vet aquí, que jo no hi seré a temps.
que sento lluny la meva joventut
i em sé confós enmig la multitud
que volen ells, sotmesa, muda i cega
d'un poble que volgué veure la llum
després de tres-cents anys de por i tenebra
cercant la fe i l'esperit que el vertebra
enmig d'un guirigall de foc i fum.
Ara, veig impotent que tot s'acaba
i amb l'esperit eixorc, sense ni saba,
no gaudiré del nou començament.
Segur que guanyarem. No en tinc cap dubte.
Ens desfarem d'aquest jou putrefacte,
mes, vet aquí, que jo no hi seré a temps.
Joan Gimeno. Montrodon, 3
d’abril de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada