Esquerp com he estat
sempre,
temo ara l'hora aquella
de marxar,
de partir sense ni
haver-vos dit,
gairebé, que us
estimava,
gasiu com soc de petons
i abraçades.
Marxaré per sempre, com
tothom,
i ja mai més tindré
l'ocasió de retrobar-vos.
Que els ossos de les
mans no palparan
les cares que somriguin
descarnades
ni cap boca sense llavis
tornarà
a besar de nou, un altre
cop,
les mans de l'estimada.
Seré etern. Malaguanyat!
Etern com la foscor que
restarà
d'ençà que esclati el
sol.
Etern com les despulles
que jauen
a la fosa i ja són pols
d'estrelles.
Etern com el dolor de
saber-me etern
i no poder sentir, mai
més,
el bes de la rosada, ni
escoltar
el soroll, menut, que
fan les flors
quan floreix als camps
la primavera.
Ben pensat, però, penso
que
mort com estaré, cap
dolor m'afectarà.
Que per als morts, m'han
dit,
qualsevol lloc els és
pàtria.
Joan Gimeno. Montrodon, 24 d’octubre
de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada