Sonet II

Cantava Amor, les nits de lluna plena
mirant Selene amb posat pensatiu;
si s'enamora tot aquell que viu
també ho fa Amor, el cor trencat de pena.

Subtil desig aquest dels Déus gentils
que vola eteri i escapat dels llavis
lligat a mots erudits i molt savis,
distints d'aquells mortals i llepafils.

Selene que escolta  amb orella presta
i de sobte, se’ns enrojola  tota
doncs no és gens comú que Eros faci festa

per festejar una lluna  llunyana,
minvant, o bé creixent, o bé tan plena,
però sempre tan bella i tan galana.

Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de març de 2017