Quan vaig assabentar-me
d'aquell teu doctorat,
amb la certitud total
d'aquell que sap
que ja ha estat superat
pels seus plançons,
vaig abdicar de
l'estatus de pare protector
que havia de guiar-te.
Ja ets prou gran... i
saps molt més que jo,
i tens, a més a més, per
progressar,
tota una vida.
M'has eclipsat. I no em
sap gens de greu
ser lluna nova llanguint
a la teva ombra.
Seré més fosc, sí, del
que és normal en mi,
però no em tens lluny.
Si et gires, em veuràs.
Atent, orgullós i
encuriosit et vetllo.
No hi puc fer més. Tot i abdicar...
soc el teu pare,
encara.
Montrodon, 17 d’octubre
de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada