Malson

Creix el no-res al pensament inquiet.

I un ploure calmat, com de cortines gregues,

penja de columnes centenàries.

Joies lluentes com l'escata dels peixos

han esdevingut degotalls de salnitre

on s'amaga la llum, vergonyosa, jugant

a cuit i amagat amb les marees.

Tanco els ulls intentant no obidar-te.

                                                   Rememoro.

Aquí, cingles profunds que s'obren

fins al més pregon de l'ànima.

A dalt, peus sense pes que suren

enmig de núvols blancs clivellats d'animetes.

Boires d'un temps passat inunden oceans

de llàgrimes salades. Cuques de llum,

com fanals argentats, fiten senders

recaragolats que no menen enlloc.

Impàvides ruïnes m'acaronen el son,

i un àngel blanc i ros desvaria

mig ebri banyat en vi de missa.

I jo, suporto astorat, mentrestant, l'enorme pes feixuc

de tant de temps d’espera.

Joan Gimeno.   Montrodon, 16 d’octubre de 2018