Quasi Sextina

I conreada amb desfici al llarg dels segles

puja ufanosa la catalana planta

que veient passar les llargues nits i els dies,

pugna per no voler mai quedar-se  al marge

d'aquesta lluita constant, que dóna llustre

i amara el real  desig d'obtenir glòria.

Quan la seva gent  s'aixeca i cara planta,

el premi, de bell nou, serà la glòria

perseguida fermament ja fa tants dies.

Que perduri més enllà de tots els segles

i que creixi la senyera als camps i als marges,

i als carrers de les ciutats els doni llustre.

El temps passa rabent i s'acosten dies

on s'haurà de decidir, no tindrem marge

d'error, fa ja massa temps, fa massa segles

que vivim com en somort, sense cap llustre

d'ençà de l'infaust Decret de Nova Planta

que arrabassà d'un sol cop la nostra glòria.

S'ha post el sol. Quan vivim l'infernal llustre

d'un clarobscur on se'ns amaga la glòria,

no és pas per por que vam penar els tres segles,

que hom escriu deixant en blanc sempre algun marge.

És la prudència de qui espera els dies

per abatre de bell nou  la vella planta.

Forja una estirp irreductible, fa segles,

la nostra sang, que batega i  cerca glòria

i s'enrogeix,  encara un punt més, quan planta

cara a l’opressor, roí, que ens manté al marge

del progrés i ens vol esclaus,  sense cap llustre

que pugui recordar els nostres grans dies.

Ara  farem un país de nova planta

de les antigues llavors de  fa tres segles

i sembrarem jove vida al camps i als marges,

que florirà molt joiosa obrint-se a uns dies

que seran de ben segur d'immensa glòria

i ens permetran retornar a l'antic llustre.

Mai s'haurà vist tal planta amb tanta glòria

creixent al marge de cap altre segle

que hagi donat tants dies de tant llustre.

Joan Gimeno.   Montrodon, 12 de setembre de 2018