Mol·lície?

Tinc por de no ser jo, quan hi ha matins
que em llevo i porto la mol·lície per companya,
el cap botit i els ulls plens de lleganyes.
No és pas la mol·lície d'abans, que em despertava
abatut després d'una nit de sexe i vi.
És la mol·lície d'ara, la que m'empeny
a jaure una estoneta més i a no fer res,

no fos cas que em cansés.
 

Ara, que ben mirat,
no estic pas segur del tot 

de poder-ne culpar la mol·lície

de tot això que em passa, 

ves que aquesta tovor
no sigui fruit dels anys,

que ja són molts

i em pesen massa.

Joan Gimeno.   Montrodon, 13 d’abril de 2017