Vaig voler ser ella...
tant...! Tot perdent-me
pels seus racons més íntims,
percudint els topalls del seu sexe
vaig jugar a estimar-la
com només estima qui encara
no coneix l'amor.
tant...! Tot perdent-me
pels seus racons més íntims,
percudint els topalls del seu sexe
vaig jugar a estimar-la
com només estima qui encara
no coneix l'amor.
Fa tant temps...
tant...! Ella em rebia, amatent,
i em permetia tot allò, tan comú
per a ella i tan excitant i novador per a mi.
Em sentia com un pintor bohemi
pintant amb un pinzell escàs i nou
un llenç ja feia temps acolorit per altres.
i em permetia tot allò, tan comú
per a ella i tan excitant i novador per a mi.
Em sentia com un pintor bohemi
pintant amb un pinzell escàs i nou
un llenç ja feia temps acolorit per altres.
Però m'era igual.
I és que jo l'estimava,
perdut al laberint
d'uns inexperts quinze anys.
Joan Gimeno. Montrodon, 25 d’abril de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada