Me n'he d'anar

 

M'emportaré, gasiu, tota la llum
que m'ha amarat els ulls tots aquests anys.
Els verds dels camps, els blaus del cel,
i les roselles, i les espigues de blat
quan ja rossegen, i aquell blanc immaculat
de la Plana nevada, per si fos cas
que allà on vaig no hi hagués res
que s'hi assembli.

I ploraré gotes de sal, no pas per por,
serà l'enyor, la incertitud de no saber
si hi ha un demà allà on em duen.
Cap paradís m'ha de donar
el que he viscut en aquest món.

Enamorat d’aquest present,
no ploro pas per un demà 

que és tan dubtós.

És per l'avui que he de deixar
i que ja enyoro.
És per l'avui, aquest avui,
pel que jo ploro.

Joan Gimeno.   Montrodon, 11 d’abril de 2017