Viatjo silent, polissó d'amor, per les teves venes.
A cada batec, entro i surto d'un cor que no vol ser meu
i respiro l'aire d'uns pulmons que inspiren anhels
d'unes altres boques que no són la meva.
Em sento estrany recorrent el teu sexe
i recordo, enyorat, el dia que,
quan no era sang, també el posseïa.
Et vaig estimar tant que he restat presoner,
condemnat a vagar eternament
pels confins més pregons del teu cos,
inclement i orgullós, que m'obvia.
A cada batec, entro i surto d'un cor que no vol ser meu
i respiro l'aire d'uns pulmons que inspiren anhels
d'unes altres boques que no són la meva.
Em sento estrany recorrent el teu sexe
i recordo, enyorat, el dia que,
quan no era sang, també el posseïa.
Et vaig estimar tant que he restat presoner,
condemnat a vagar eternament
pels confins més pregons del teu cos,
inclement i orgullós, que m'obvia.
Joan Gimeno. Montrodon, 19 d’abril de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada