divendres, 30 de juny de 2017

Melangia d'un vespre d'estiu després d'una tarda plujosa




























Lluny, et veuré com una imatge difosa
darrere les cortines que vetllen
l'íntim reducte d'una soledat volguda.
Escolto encara les rialles, l'esclafit
sorollós d'aquella joia, ara vella,
que abans, devessall d'il·lusions, ens unia.

El record, com una lleu papallona furtiva
agitarà un pensament, tallant l'aire,
humit i olorós, que desganat respiro.
L'heura verda que penja de la paret
de maons, lluu minúscules gotes
de pluja estiuenca que es gronxen.

Em vénen als llavis unes paraules
sabudes, repetides, marcides 

com roses des que vas marxar.



Joan Gimeno.   Montrodon, 30 de juny de 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada