Nuava, ja nua,
la núbil noia
una corda nova
a la bella barana
de marbre d'Itàlia.
El nunci,
no trepa,
trapella,
pujava prest
-que no trepava-
grimpant enfebrat,
del verd del jardí
a la balconada.
Quan arriba a dalt
es treu la gonella
on lluïa trepes
de vellut vermell.
la núbil noia
una corda nova
a la bella barana
de marbre d'Itàlia.
El nunci,
no trepa,
trapella,
pujava prest
-que no trepava-
grimpant enfebrat,
del verd del jardí
a la balconada.
Quan arriba a dalt
es treu la gonella
on lluïa trepes
de vellut vermell.
La lluna
que els mira
s’admira del fet.
El nunci,
ja a dalt,
s'ha tret la gonella,
també els pantalons,
i els botins de cabra
i queda tant nu
com la noia núbil
i amb el dur carall
que duia turgent
dessota la roba,
prest trepana,
trapella
i amb cara de goig,
la vagina nova
de la núbil noia, nua,
que no profereix,
suada i torbada,
el més lleu vagit.
s'ha tret la gonella,
també els pantalons,
i els botins de cabra
i queda tant nu
com la noia núbil
i amb el dur carall
que duia turgent
dessota la roba,
prest trepana,
trapella
i amb cara de goig,
la vagina nova
de la núbil noia, nua,
que no profereix,
suada i torbada,
el més lleu vagit.
Joan Gimeno. Montrodon, 9 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada