al teclat d'un piano, en la penombra.
Sembla estar sola als orbs ulls de la gent.
La mort, però, de dits ossuts té per companya
que li fa el contrapunt de la sonata.
Mai s'hauria imaginat tanta destresa
als dits de la vella de la dalla.
S'esmerça la noia a estar a l'altura
de la virtuosa pianista amortallada.
Què importa que la gent la vegi sola
i es pensin que és la fina concertista.
Ella sap de l'íntim bes de qui asseguda
al seu costat li marca el ritme i la tornada,
que la seguirà fidel allà on vagi,
interpretant el nocturn fins que s'acabi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada