Si fos de nit que escric,
avui seria la nit més productiva,
tot i ser la més curta, la del foc,
tot i ser la més curta, la del foc,
del sentiment amb regust de pàtria.
Però no escric de nit, jo.
Però no escric de nit, jo.
I molt menys la d'avui.
Aquesta nit és per viure l'encís de les teies,
la flama, el Canigó i les fogueres enceses
a cada llogaret on hi hagi un català.
Demà, sí. Demà escriure, amb el nou sol
i amb el record ben viu de la màgica nit.
Que vegin els veïns que estem vius
i que tenim la força del foc dels ancestres
que batega, viu encara, dintre uns cors
a vessar d'una sang, tan roja, com el roig
de les barres sobre un groc fons d'or
que tenim per senyera.
Aquesta nit és per viure l'encís de les teies,
la flama, el Canigó i les fogueres enceses
a cada llogaret on hi hagi un català.
Demà, sí. Demà escriure, amb el nou sol
i amb el record ben viu de la màgica nit.
Que vegin els veïns que estem vius
i que tenim la força del foc dels ancestres
que batega, viu encara, dintre uns cors
a vessar d'una sang, tan roja, com el roig
de les barres sobre un groc fons d'or
que tenim per senyera.
Montrodon, 23 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada