A la seva vellesa, caminava lenta
pel cuidat jardí florit a pleret
i amb sentors magnífiques de primavera.
Guaitava, amb ulls esllanguits, el bell llac
i els seus cignes difuminats, ara, amb un tel grisós
que donava a l'indret una atmosfera irreal.
Feia passes curtes, dubtoses, prenent-se
tot el temps del món per tornar a casa.
Quina bella estampa. Que romàntica.
No us ho creguéssiu pas.
Els vels que velen la imatge són, realment,
cataractes avançades en aquells ulls
d'estantís color de mel antiga.
El lent caminar tentinejant, no era romàntic.
Era reumàtic!
pel cuidat jardí florit a pleret
i amb sentors magnífiques de primavera.
Guaitava, amb ulls esllanguits, el bell llac
i els seus cignes difuminats, ara, amb un tel grisós
que donava a l'indret una atmosfera irreal.
Feia passes curtes, dubtoses, prenent-se
tot el temps del món per tornar a casa.
Quina bella estampa. Que romàntica.
No us ho creguéssiu pas.
Els vels que velen la imatge són, realment,
cataractes avançades en aquells ulls
d'estantís color de mel antiga.
El lent caminar tentinejant, no era romàntic.
Era reumàtic!
Joan Gimeno. Montrodon, 12 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada