Demanaven vint-i-vuit versos, però,
versificador precoç com soc, no vaig poder arribar-hi.
versificador precoç com soc, no vaig poder arribar-hi.
Es miraven
els ulls i s'estremien.
Percaçaven
carícies i bressades.
El respir
entretallat els amarava
de suor, de
saliva i fluids varis.
Defallien
embogits, perdent
de cop el
seny i la vergonya.
S'exploraven
les ignotes fondàries
adaptant un
bell cos al cos de l'altre.
I quan els
membres turgents,
roents
d'escalf, perdien
el poder de
controlar-se
i aquell
esclat sobtat
per tot arreu
vessava,
es deien
dolçament
a cau
d'orella...
"Et
prometo, amor meu,
que per
sempre més he d'estimar-te"
Podria
prosseguir dos versos més,
si així ho
voleu,
i escriure
dolços mots apegalosos
fins a omplir
aquells vint-i-vuit
que em
demaneu.
Però ja n'hi
ha prou!
Prou
eufemismes en ple segle vint-i-u!
Us ho diré
més blanament...
Follaven!
Joan Gimeno. Montrodon, 4
de novembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada