Ens ve de lluny,
aquesta angúnia.
Del temps aquell,
quan vam perdre la guerra.
Quina?, tant es
val, l'última..., o la primera,
que ja ho hem
assumit, això de perdre guerres.
Sempre ho hem
estat un xic, de perdedors.
Hi ha dies que
penso que ho duem a la sang,
I això en fa ser
servils. Pactistes, en diuen.
Mentida. Nosaltres
no avancem sense un camí ben net,
I no sabem que
els bons camins ben asfaltats no sovintegen.
Hem de tirar pel
dret, llaurar-nos un futur,
el nostre. Passant
si cal pel mig -o pel damunt-
d'aquells que ens
oprimeixen.
Hauríem de saber
el primer precepte
de tot el qui
camina:
Anar endavant,
tots junts,
que a força de
passar establirem la via
que ens ha de dur
a la terra promesa.
Joan Gimeno. Montrodon, 17 de
març de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada