Ens van furtar la
primavera.
Tot just quan
alegres sortíem als balcons,
anàvem a les
fonts o recollíem flors.
Vells prematurs
en vàrem tancar a casa.
Defora, l'aire
era net encara i els dies clars,
com si allò que
passava no fos més que un mal son.
Dedins les
cambres fosques ens amagríem
com velles
xarugues tot filant impossibles.
Va durar poc, com
no podia ser d'altra manera,
aquella
primavera. Quan vam sortir al carrer
ja era estiu,
solell i xafogós com solen ser els estius.
Avui, ja fa molts
anys d'allò. Però tothom en parla
en veu molt
baixa, encara. Parlem, tots, d'aquell temps,
estrany, quan hom
temia viure.
Joan Gimeno. Montrodon, 28 de març de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada