Quan

És aleshores. Quan la tarda perd la a,

com l'arbre a la tardor que es desprèn de la fulla seca 

i es fa tard, i se m'eriça la pell i el borrissol,

al clatell,  se’m torna més sensible;

quan l'esperit vagareja tranquil gronxant-se

a la grisa teranyina d'un somni nounat;

quan canten les granotes i el sol es pon

allargassant les ombres damunt les aigües

clares,  farcides de nenúfars...

És aleshores, sí, que  penso sempre en tu.

És aleshortes quan et fas present per omplir

una mica, aquell forat enorme

que vas deixar-me al cor, aquell capvespre.

                      Joan Gimeno.      Montrodon, 20 de febrer de 2020